Mesopotàmia

Mesopotàmia -diuen, sempre s'ha dit- fou el bressol de la civilització, on s'inicià a gran escala una cultura neolítica en una certa extensió i que va permetre l'assentament d'una població en uns nombres com abans mai no s'havia donat. Hi ha civilitzacions precursores de la civilització sumèria de Mesopotàmia però no tenen l'extensió geogràfica que va arribar a tenir la civilització mesopotàmia. No varen arribar a formar un imperi.

Passats una colla d'anys, centúries, mil·lennis, les tècniques d'agricultura del neolític s'hi varen desenvolupar enormement, estaven avançades i permetien de cultivar bona part de cereals i de llegums. Les collites foren abundants i això és el que va portar l'assentament de diverses ciutats i l'estructura d'unes societats humanes organitzades que pogueren desenvolupar uns coneixements matemàtics, astronòmics, d'enginyeria molt avançats per l'època. Fins a constituir els primers imperis coneguts.

Viure a Mesopotàmia

Els assentaments humans a Mesopotàmia s'iniciaren ja en època paleolítica, un moment en què els humans actuaven de manera preferent com a caçadors i recol·lectors. Les tècniques agrícoles no s'havien desenvolupat encara. S'han trobat testimonis reculats fins a 12.000 anys en què les comunitats paleolítiques eren majorment nòmades. Els assentaments fixos no eren possibles.

Pluges escasses i clima àrid

Les pluges en aquesta zona de la Terra són molt minvades. Al cap de l'any amb prou feines arriben als 200 litres, això comptant que no hi hagi secada. Les pluges són sobretot a la primavera i la resta de l'any els terrenys eixarreïts s'endureixen i es fan molt àrids per a qualsevol activitat agrícola, arribant fàcilment a tenir-hi fins a 8 mesos sense precipitacions . Establir-se, doncs, aquí, és mala cosa perquè es fa difícil de fer-hi prosperar ni cultius ni ramats.

Inundacions

La Serralades al Nord de la Plana mesopotàmica, el Zagros, les muntanyes del Pontic i més al Nord el Càucas són una palanca orogràfica que propicia, allà sí, unes precipitacions abundants tant de pluja com de neu en les cotes més altes. Tot aquest extens muntanyam fa de reservori d'un bé molt preuat: l'aigua que tanta falta fa a baix, a la vall, a la plana fluvial.

Lluny de resoldre la necessitat d'aigua, la dinàmica de l'escorrentia representa una nova amenaça per als assentaments humans: les inundacions. Sobretot en primavera, a l'època del desglaç de la neu a alta muntanya, les inundacions poden assolar la plana mesopotàmica negant-ho tot i fent encara més inconvenients els assentaments humans.

Mesopotàmia, 8500 - 5500 anys A.C.

A Mesopotàmia, els primers assentaments fixos o semi-fixos els trobem més aviat en les zones de més al Nord, més a la vora de les Serralades. La domesticació de diferents espècies veiem que s'esdevé de manera escalonada, començant per les cabres (9000 A.C.), continua amb les vaques (8500 A.C.) (les espècies salvatges, els aurochs, són unes formes molt grosses que vivien en aquestes contrades i que tenien com a depredadors, a part dels humans, també els lleons). La domesticació dels cavalls és molt posterior i prové de les estepes orientals de l'Àsia on s'inicià el 4000 A.C. i d'alguna manera va arribar a les planes del Tigris i l'Èufrates de manera tardana (mil·lenni 3r A.C.).

La domesticació de les aus, que podria semblar més fàcil, no arriba fins a un moment més tardà. Els ànecs, les oques i els coloms formaven part de la fauna salvatge que ja vivia de sempre en la zona. La cacera dels voladors en els mulladius entre rius és una activitat ancestral i primitiva, però en canvi no es produeix la seva domesticació fins més endavant, vers 2500-2000 AC. La incorporació de les gallines és la darrera, provinents de l'Àsia Oriental les gallines s'introdueixen en algun moment anterior també al 2000 A.C. Possiblement els coloms ja els varen domesticar per a fer-los servir com a sistema de missatgeria del 3000 A.C.

Durant aquest temps, les parts més baixes de la plana al·luvial, la zona més al sud no es veié convenient d'habitar-la perquè les inundacions que amb més o menys força es produïen cada any no feien possibles els assentaments humans fixos, amenaçant fins i tot la vida de les persones. Això s'esdevenia paradoxalment entre Abril i Juny, aquesta és l'època de màxima disponibilitat d'aigua, justament quan la collita ja havia d'haver acabat (vers l'abril). I això ha durat d'aquesta manera fins a èpoques històriques, fa relativament pocs anys.

Les poblacions primeres que habitaven la Mesopotàmia parlaven llengües no indoeuropees, unes llengües ancestrals i els seus orígens són controvertits i no se n'ha arribat a un consens. Les opcions que hi ha obertes en la comunitat científica són moltes.

Mesopotàmia necessita trencar la inèrcia estacional: drenatge i canalització de les molleres.

L'extensió de les molleres a la Mesopotàmia actual és aproximadament d'uns 35.000 km² d'un total de 240.000 km² . Originàriament, no obstant, aquesta extensió podia ser segurament molt més gran, com a mínim de l'ordre del doble. No hi ha calculacions exactes ni tan sols aproximades però podem assumir, pel cap baix, que un 30% de la superfície total de Mesopotàmia estava ocupada per molleres. Aquestes xifres són d'un ordre de magnitud similar al de Catalunya (32.100 km²) o originàriament del doble de la superfície de Catalunya.

Aquestes molleres eren riques en component orgànic, doncs acumulaven restes, detritus, fulles seques, branquillons tant vegetals com animals en el sòl. Les condicions especials de les molleres feien que acumulessin carboni d'origen orgànic al sòl, un sòl que 'atrapava' així una riquesa en aquest component principal i també amb d'altres components minerals, un cabal de fertilitat i un potencial per al cultiu . La construcció de canals per a drenar-les era, doncs, una oportunitat única per a aconseguir un sòl molt i molt fèrtil per al cultiu. Aquests canals tenien múltiples funcions, a part del drenatge de l'aigua que "sobrava", doncs permetien fer front a la situació dramàtica d'inundacions en l'estació de les pluges i de les avingudes que cada any s'esqueia per primavera.

Amb els canals en funcionament, es permetia d'irrigar zones allunyades del riu en aquells mesos de l'any en què no hi havia pluges ni riuades, fent arribar l'aigua, un bé preciós elemental, allà on s'havia sembrat i volien fer créixer alguna cosa. Aquesta augmentació de la superfície de cultiu per irrigació té conseqüències:

1. Més collites perquè augmenta la superfície cultivada
2. Més rendiment dels cultius degut a la irrigació, fins a atènyer al doble d'un cultiu de secà. Els mateixos cultius en les zones del Nord on no podien regar donaven una collita la meitat de la que obtenien en zones irrigades.

Això va transformar enormement l'estructura social i organitzativa de la societat: aquests canals eren molt importants i, per tant, havien d'estar perfectament construïts per tal d'assegurar el seu funcionament en la més òptima de les condicions. El refinament en les construccions, l'enginyeria necessària varen impulsar els coneixements de la matemàtica, la geometria, la trigonometria i la mesura de l'espai.

Els canals tenien, a més un manteniment important perquè, a part de les funcions descrites, eren utilitzats també com a mitjà de transport de persones, de béns i dels exèrcits que fortificaven les planes on varen florir les civilitzacions i els diferents imperis.

Els sumeris (5500-2000 aC)

El sumeris varen establir-se de manera fixa en la zona sud de la plana al·luvial mesopotàmica i varen ocupar-la. L'origen d'aquest poble és controvertit i se sap que parlaven una llengua no indoeuropea. En el seu inici tenien un comportament clarament prehistòric però la seva evolució en el temps els condueix a l'aparició dels primers textos escrits que feren en escriptura cuneïforme.

També es van espavilant, de mica en mica, en el domini de les tècniques de tractament dels metalls. En la zona hi havia jaciments de mineral de coure i comencen per aquí, aprenent a fondre i a treballar el coure, el qual feien servir per a fer uns primers atuells i també com a revestiment ornamental. No obstant és un metall excessivament tou que no permet la construcció d'eines resistents, en especial per a treballar la terra o per a fer-ne armes de defensa. Això els porta ben aviat a la troballa -qui sap- de l'aleació del coure amb l'estany, una tècnica comença a desenvolupar-se devers el 3000-2700 aC.

Mesopotàmia, l'indret on els sumeris desenvolupen la primera indústria del bronze

Les evidències arqueològiques indiquen que la Mesopotàmia fou el primer indret en què varen aparèixer les primeres indústries que treballaven el bronze. Posteriorment aquesta tecnologia es va portar a d'altres indrets com és ara la vall del riu Indus. Això va donar una gran varietat d'avantatges a la civilització sumèria que en fou -segurament- la descobridora:

1. Construcció d'eines, armes i atuells diversos: destrals, dagues i puntes de llança que es podien esmolar de manera molt acurada. Cisells, martells, dalles i falçs per a treballar la pedra i al camp amb eines que duraven més i eren més resistents.
2. Ornaments de joieria i bijuteria, arracades, collarets, anells, en les quals s'hi encastaven pedres precioses.
3. Ceràmica de terrissaire de torn. Els sumeris són els primers també a treballar amb torns i fan gerres, bols, tasses, plats que moltes vegades afegeixen decoracions de bronze.
4. Vasos de bronze i d'altres atuells, plates, copes, canadelles, normalment per a usos rituals.
5. Instruments o accessoris per a la producció tèxtil, com ara les llançadores dels telers i els fusos de les filadores.
6. Escultures i relleus d'estàtues de les deïtats de culte que hi havia a cada ciutat sumèria.
7. Eines refinades per al ram de picapedrer, el treball artístic de la pedra usada en la construcció, en especial en aquells edificis més sumptuosos com ara els temples, els ziggurats, els frisos decorats dels palaus dels reis i dels sacerdots.
8. Eines especialitzades per a treballar la fusta i fabricar mobles (taules, cadires, finestres...) i també instruments musicals, lires, flautes, trompetes, trompes, arpes, timbales
9. Arades i tota mena d'eines per a treballar al camp, els cultius i també en les obres de construcció i conservació i manteniment dels canals i dels sistemes de regadiu.

Tot aquest desenvolupament és una base important d'una societat més estructurada que compta, per primera vegada, amb un conjunt d'artesans que són veritables mestres en el domini de cada una de les eines i dels instruments que permeten la confecció dels diferents atuells.

Els sumeris, uns predecessors, bressol de civilitzacions.

Les civilitzacions que vindran després dels sumeris i les que en foren contemporànies cal entendre-les com a successores del saber i del domini de les utilitats i els coneixements que ells varen iniciar. Això és un concepte fonamental que va lligat al de bressol de les civilitzacions. La nostra també?

Doncs justament la nostra també. Ho podem demostrar?

Sí, de manera bastant fàcil: La divisió de l'any en dotze mesos, els signes del zodíac, la divisió del dia en 12 hores, la divisió de les hores en 60 minuts i els minuts en 60 segons ja són uns patrons que ells varen implantar per primera vegada i que varen néixer a les planes de la Mesopotàmia.

Mesopotàmia adquireix una estructura social complexa: els primers estats sumeris

L'evolució continuada de la societat sumèria va conquerint en un termini no pas curt (3500 anys), pas a pas, la consolidació d'una societat complexa i organitzada que dóna els primers nuclis metropolitans, això és, molts sumeris viuen en ciutats. En les ciutats les ocupacions es diversifiquen: uns es dediquen a l'activitat agrícola, d'altres a la cria d'animals, hi ha comerciants, i artesans que treballen en tallers de manufactura de tota mena d'atuells.

Tot això s'aguanta perquè hi ha una xarxa de regadiu que assegura les collites, l'aigua per a la població i el bestiar i prevé les inundacions de manera efectiva. El manteniment d'aquesta xarxa, d'aquestes artèries vitals que són els canals que solquen la plana protegits per levées i adequadament mantinguts, s'han de netejar, llevar-ne el fang, i controlar la qualitat i la salubritat de l'aigua. Els canals petits, subsidiaris que porten aigua a les parcel·les els mantenen cada propietari els seus. Però el manteniment dels canals més grans, els de més capacitat i que porten l'aigua més lluny, són controlats per una administració a cada ciutat.

És així que neixen les anomenades ciutats estat, una primera estructura política de control administratiu territorial que inclourà també la defensa i l'organització. Aquestes ciutats s'escampen per tota la plana fluvial i cada una d'elles controla i organitza el seu propi territori de manera independent unes de les altres. No hi ha cap poder central. Cada ciutat té el seu rei que regeix de manera independent els seus súbdits i el seu territori. Podem considerar això com un primer esglaó o un model d'organització o una base a partir de la qual posteriors civilitzacions edificaran i consolidaran formes més complexes. En això els sumeris són un referent i la llengua sumèria i els seus escrits són conservats de manera acurada per les civilitzacions posteriors.

Mesopotàmia i les controvèrsies de les molleres (1) - el drenatge

Mesopotàmia ha fet néixer el mite del Jardí de l'Edèn com a indret especial en què la vida era abundant, fàcil i regalada fins al punt en què no feia falta ni treballar. Bé, això és un relat bíblic, literari però que enllaça amb una idea bàsica i fonamental que és plenament realista: la zona de molleres entre el Tigris i l'Èufrates o la zona que en algun moment ha estat ocupada per molleres és una zona molt especialment fèrtil i rica en què la producció dels cultius és excepcional. Per una mateixa feina de treballar la terra, les collites són molt abundants i poden donar suport a una població humana extensa. Això ho comprovem amb el creixement important de la civilització sumèria, que ocupa tota aquesta extensa regió de la planeta i que dóna una indústria florent i unes formes de govern avançades, una administració organitzada i eficient, entre moltes d'altres coses.

Nogensmenys, la vida a la plana de la Mesopotàmia no és gens fàcil ni pel clima, poc plujós i molt àrid, calorós a l'estiu i molt sec a l'hivern, amb uns deserts molt pròxims. Les freqüents inundacions ens porten una situació de pressió per l'amenaça que representa per a la bona marxa dels cultius que ja s'han sembrat, el bestiar i per les mateixes persones. L'establiment dels assentaments humans requereix d'una infraestructura important de canals, levées, i tota una tecnologia d'irrigació, zones per a deturar i laminar els fluxos d'aigua excedents quan venen riuades i zones que facin de reservoris d'aigua per a les estacions seques que poden arribar a durar fins quasi bé 10 mesos sense pluges.

El drenatge, la peça clau

L'establiment dels sumeris al territori és possible tan sols després d'una llarga tasca consistent en dreçar una extensa i eficient xarxa de drenatge, de canalitzacions i reservoris que d'una banda asseguren el bon subministrament d'aigua durant l'estació seca, una aigua que de vegades cal fer arribar molt lluny, un sistema de contenció de les riuades i les inundacions que periòdicament assolen la zona, bo i emparant cultius, edificacions i persones. Aquest drenatge també allibera multitud de parcel·les ocupades per les aigües de manera permanent, la qual cosa permet de dessecar-les i donar-les-hi una utilització agrícola. 

Tan sols el domini d'una tècnica molt acurada de construcció i de manteniment d'un sistema de drenatge colossal va fer possible l'existència i la supervivència de la civilització sumèria.

Conclusió

L'estudi de l'evolució històrica de les molleres de Mesopotàmia ens porta a la conclusió que l'activitat humana i, sobretot, el creixement de les civilitzacions humanes, ja en el seu inici mateix, varen portar a una alteració important dels medis ecològics i molt en especial els dels mulladius, peça clau en els equilibris globals, si bé, com veurem, l'impacte global en aquella època va ser ínfim i inapreciable.