Històricament, els humans o ,com ara ho anomenem, l'acció antròpica descontrolada i descurada amb el medi ambient, en especial amb aquesta valuosa peça que ens fa d'embornal de CO2 que són les molleres ha estat crítica sobretot d'ençà del moment en què els humans comencen a establir-se de forma fixa o primer semi-fixa bo i ocupant espais dedicats al conreu, a l'agricultura.
Els humans han malmès les molleres una i altra vegada, històricament d'ençà dels temps immemorials més reculats. La col·lisió dels humans amb els mulladius comença per les riberes dels rius, uns espais naturals d'inundació, però també uns espais molt i molt fèrtils, amb aigua abundant i molt bons per a establir-hi conreus. Quantes civilitzacions no s'han establert a la riba d'un riu?
L'aigua entollada massa vegades ha fet nosa perquè feia impossible el conreu i l'activitat agrària i l'opció de drenar-la, d'obrir-hi un canals per tal de desguassar-la ha estat tan fàcil! I no s'ha aturat aquí. Zones de maresmes costaneres, estanys, deltes que formen els rius en arribar a mar i que escampen sediments en una zona ampla en la qual sempre hi ha tolles d'aigua dolça. Llacunes darrere dels cordons de dunes de les platges, protegides de les onades i dels temporals marítims haurien d'estar arrenglerades en tots els litorals en què hi trobem platges ben configurades. Però la zona d'aiguamoll sempre fa nosa o bé el que passa és que en aquests punts de cota zero (pràcticament a nivell de la mar) la captació d'aigua subterrània per a usos humans, bé industrials, bé turístics o també agrícoles han exhaurit una i altra vegada l'aigua disponible i que es necessita per a que s'estigui allà, al subsòl, sí.
A alta muntanya, degut a la pluviometria més generosa potser és el lloc on s'han preservat millor les molleres, i també perquè la fredor n'ha impedit la labor agrícola.