L'imperi Accadi(2334 - 2154 aC) és una fita evolutiva en l'evolució de les societats humanes molt i molt interessant. Els accadis no se sap ben bé tampoc quin és el seu origen i quin arrelament geogràfic previ podien tenir però la seva llengua és una llengua que forma part del grup de les llengües semítiques per la qual cosa podem pensar que tenien una proximitat i alguna mena de relació amb les altres cultures semítiques.
L'imperi Accadi és, per a molts historiadors, el primer de tots els imperis de la història de les civilitzacions humanes. Digne successor dels sumeris, els accadis aprofiten tot el seu saber i la seva cultura establerta a Mesopotàmia durant més de vint-i-cinc centúries. Per contra, l'imperi Accadi és molt més curt, amb un abast de poc més de dos-cents anys.
El rei Sargon d'Akkad és el primer que inicia la dinastia accàdia i el que consolida un nou model de govern que abandona les antigues ciutats estats dels sumeris i centralitza tot el poder de l'imperi en la ciutat d'Akkad. Ell i els seus successors sotmeten els reis que hi havia en les ciutats sumèries i doten l'imperi accadi d'una estructura que centralitza la forma de govern i que inclou un servei postal i una biblioteca on s'enregistren observacions astronòmiques.
Els accadis tenen l'habilitat d'unir els semites que parlaven la llengua accàdia amb els sumeris que parlaven encara la llengua sumèria i creen una societat multilingüe que agrupa parlants d'ambdues llengües i que se serveix de totes dues llengües també en els textos escrits.
Es construeixen carreteres i fortins repartits pel territori amb destacaments de soldats per a protegir-les i facilitar el comerç. Això dóna una empenta vital al desenvolupament de l'economia i reforça el poder del rei Sargon (2334-2279 aC). El comerç s'estén de les mines de plata d'Anatòlia fins a les mines de lapislàtzuli de l'Afganistan, els cedres del Líban i el coure de Magan.
La zona agrícola que rendia les collites que complien els graners de l'imperi eren a la zona més plujosa del Nord de la Mesopotàmia, a Assíria i s'hi varen construir unes fortificacions amb destacaments fixos de soldats per tal de protegir-les del pillatge eventual.
L'imperi accadi, un imperi hidràulic
Els imperis hidràulics es varen desenvolupar en l'edat antiga, en els temps més reculats de la història, quan aquesta enllaça amb la prehistòria per l'evolució natural del neolític. Els historiadors han valorat i han posat de relleu la importància de l'aigua en el naixement i el desenvolupament dels imperis més antics de la humanitat. El control de l'aigua i el domini de la tecnologia i l'enginyeria d'irrigació dels conreus varen ser l'empenta més important per a fer endavant les primeres civilitzacions humanes complexes que varen atènyer unes dimensions pròpies d'un imperi i, per tant, el desenvolupament d'una monarquia i un domini sobre un territori important. Mesopotàmia n'és un dels principals però també l'Antic Egipte, Mèxic pre-colombí, Xina, Índia (vall de l'Indus), Perú i Madagascar desenvolupen civilitzacions en una època si fa no fa la mateixa. És evident que l'aigua és un element vital per a qualsevol civilització, però s'anomenen imperis hidràulics aquells que varen construir sistemes d'irrigació a gran escala i dominaven les tècniques d'emmagatzemament i transport d'aigua.
Simultaneïtat dels imperis hidràulics
L'aparició dels imperis hidràulics en l'Edat Antiga és un fenomen que en el seu moment varen fer pensar als acadèmics que era un factor de transmissió cultural. No obstant, les excavacions arqueològiques, els estudis dels documents trobats i les acurades datacions han mostrat que els diferents imperis varen aparèixer de manera inconnexa, sense cap relació un amb l'altre i de manera totalment independent, tot i resultar gairebé simultània, fins i tot en continents diferents en cultures que era impossible que tinguessin cap connexió (Mèxic i Mesopotàmia). L'estructura política dels imperis hidràulics es correspon normalment en una rígida estructura centralitzada i un control estricte del territori per un rei o emperador. No obstant això, a Madagascar, a Mèxic, a la Xina i a Mesopotàmia s'hi troben projectes d'irrigació complexos ja amb anterioritat a l'establiment d'un estat centralitzat. La lluita per a desenvolupar una infraestructura completa per a poder prevenir les inundacions, en 
primer lloc i després per a emmagatzemar, transportar i distribuir l'aigua, enviar-la a distància llarga i fer-la arribar a totes i cadascuna de les parcel·les dels cultius no era poca cosa.
La poalanca o el shaduf (o shadouf o chaduf, segons diferents idiomes) és l'element més bàsic de la tècnica d'elevació d'aigua. Segurament fou un dels primers ginys desenvolupats i n'hi havia una munió d'escampats per tota la geografia. Val a dir que històricament s'ha utilitzat fins no fa relativament gaire també a les nostres terres.